English
Encara recordo les paraules del meu avi Joan, natural d’Arbeca, bressol de l’oliva Arbequina, que m’explicava a les tòrrides nits d’estiu a la nostra finca familiar: “Algun dia arribarà l’aigua als nostres secans i aquell dia el món de l’oli d’oliva serà molt pròsper”.
Recordo que en aquells anys 80 les paraules del meu avi em sorprenien per la seva contundència, però em semblaven unes afirmacions difícils d’entendre. Ell era un dels referents del moment en oli d’oliva, viatjava constantment al futur, estava envoltat dels nous corrents de l’oli d’oliva d’Itàlia, la seva segona pàtria.
El nostre olivar a Lleida era de secà i es caracteritzava per un marc de plantació molt extensiu, amb no més de 100 oliveres per hectàrea, en un territori marcat per terrasses, pedres i molt poca aigua del cel. Aquest olivar tradicional se sustentava gràcies a l’agricultura familiar. A partir de la fira de Santa Catarina a finals de novembre començava la recol·lecció amb l’ànim de recollir el màxim d’olives de forma manual. Tot eren presses a partir d’aquest moment, l’objectiu era avançar-se a la primera gelada severa que destruiria tot el potencial de qualitat de les noves olives. La combinació de collita manual, olivera extensiva i poca mà d’obra convertia la recol·lecció en un procés llarg i tediós, acabant-se la collita tard al gener amb una oliva arbequina extremadament madura i en molts casos morta pels freds. Amb un procés de recol·lecció tan lent i llarg a moltes collites una part es perdia per algun factor sobrevingut: vent, gelades, sobremaduració, etc.
Però no avancem en el temps més de 10 anys. Arribem als 90 i els conceptes del meu avi queden totalment en dubte. Plantem al nostre territori una finca experimental d’olivera arbequina amb grans capacitats de reg, i el resultat és catastròfic. Arbres amb gran vegetació, descontrolats, amb un excés de reg que els converteix en un focus de plagues, danys per freds conseqüència de la humitat excessiva i en resum molt poques collites acceptables. El mite de l’aigua es posa familiarment a PONS en qüestió i s’arriba a la conclusió que l’olivera és un arbre de secà que només sobreviu en aquestes circumstàncies.
Arribem a l’any 2000 i el canvi de mil·lenni aporta tecnologia al camp i incrementa una problemàtica que s’aguditzarà els anys successius, l’escassetat de mà d’obra per a l’agricultura. Els costos generals dels agricultors augmenten i van convertint l’olivera en un cultiu prohibitiu i poc rendible. Aquí és on prenen sentit de nou les paraules del meu avi. L’aigua és riquesa i la dificultat aguditza l’enginy. De tot això apareix el concepte de la irrigació de precisió per degoteig, que administra l’aigua justa per a la gestió de la planta. Durant els inicis del nou mil·lenni apareixen les primeres plantacions en semi-intensiu. El concepte és intensificar el nombre d’oliveres per hectarea, passant dels 100/ha en cultiu tradicional a passar a 600/ha en cultiu tecnològic modern.
En el nostre cas, a Pons, veiem com aquestes tecnologia acceleren i per contra les estructures hidroelèctriques del nostre territori no progressen. Veiem com a poc a poc el model de regadiu per degoteig fa pòsit i s’evoluciona en el concepte, passant d’oliveres en semi-intensiu a intensiu amb plantacions de 900-1000 oliveres/ha. L’aigua i la tecnologia són el maridatge perfecte per rellançar el món de l’olivera. És el moment en què les paraules del meu antecessor prenen vital importància i credibilitat. El negoci té futur i la clau s’anomena aigua.
Finalment arribem al 2020 i l’anhelada aigua somiada i mitificada es fa una realitat pura. És el moment d’accelerar, l’aigua conquereix el sud de Lleida i la nostra zona de cultiu entra al tall!! Incessant la tecnologia avui estem rellançant el nostre negoci familiar PONS amb la darrera versió de plantacións: El Super-Intensiu o també anomenat Olivara en Seto. És la nostra versió, és el nostre moment, la plantació de més de 1600 oliveres per hectàrea en marcs de plantació molt estrets. Finques que ja estan preparades per rebre la benedicció de l’or líquid, finques modernitzades que generen oliva de qualitat de manera estable i regular. L’arribada del superitensiu a Pons ens aporta la capacitat de recol·lectar aviat, escapant dels freds del territori tan perjudicials per a la qualitat. Ens permet cultivar a costos controlats ja que la mecanització és el factor de govern a les nostres finques. Ens permet recollir molta oliva al dia i hora perfectes per a l’obtenció del Super-Oli d’oliva del futur.
Avui sí que puc afirmar que el meu avi Joan va visualitzar el futur de l’olivera gràcies a l’aigua, malgrat que el en seu primer intent va errar.
La Super-qualitat ja esta aquí i no te altre nom que Olivera moderna en Seto.
Eduard Pons Suñé, CEO de PONS, quarta generació.